Tag Archives: nacionalisme

11S: El que no s’ha vist per la tele de la cadena humana per la independència.

12 Sep

-En Pep ha anat a la cadena humana per la independència amb molta il•lusió. A la persona que li ha tocat al costat li suaven molt les mans. Tot i així li ha donat la mà durant més de vint minuts. El regalim de suor del seu company de la dreta li relliscava pel seu propi braç. Li donava molt de fàstic, però ell ha aguantat. S’ho ha pres com una prova de catalanitat que ell ha pogut superar amb escreix. S’ha anat molt content a casa.
-En Frederic de Granollers ha anat a la cadena humana per la independència amb molta il•lusió. Li ha tocat a un tram d’una comarcal que no diré, per tal de guardar el seu anonimat. Quan ha arribat, els organitzadors l’han ubicat al seu pertinent lloc. Ha tingut molta mala sort, de les 400.000 persones que estaven inscrites li ha anat a tocar justament al costat d’una ex parella. Era una ex parella amb la que havia acabat molt i molt malament. Una d’aquelles relacions que havien acabat com el rosari de l’aurora. Tot i així, per no produir un daltabaix organitzatiu en el conjunt de la cadena va decidir no canviar-se de lloc. Pensava que si li havia tocat allà, doncs allà es quedava, encara que tan sols fos com una prova del seny característic de la nostra terra. A les 17.14 li va donar la mà. Mentre va durar la cadena va estar tota l’estona mirant cap a l’altre costat, tot basant-se amb aquesta idea infantil de que “si no la miro és com si no existís”. Va patir molt. Tothom cantava la tonada de la independència però a ell no li sortien les paraules, tan sols podia dibuixar un forçat somriure al rostre. Els records de la turbulenta relació li venien contínuament al cap. Va poder percebre amb els seus dits, com a la mà de la seva ex parella hi havia un anell de casada i això, no sap per què, però encara li va fer més mal. Li suaven molt les mans, tan que la suor li lliscava pel braç del pobre home que tenia a l’altre costat. Va arribar a casa amb torticolis. Des de l’aleshores el seu alegre independentisme ha quedat tenyit per una mala experiència. Diuen que se l’ha vist comprant-se un cd d’Estopa.
-Juanito o el “ñeta”, com li diuen els seus amics, és un d’aquells feixistes recalcitrants d’avançada edat que va a fer els cafès a un bar on la foto de Primo de Ribera i la de Francisco Franco presideixen el local. En Juanito pateix un trastorn esquizofrènic amb ideació delirant, el qual ha portat al seu terreny. Cada vegada que vol que passi alguna cosa, quan vol que se li compleixin els seus desitjos, canta el “cara al sol” mentalment. De vegades l’ha de cantar una vegada, d’altres dos, tres i fins a vuit vegades l’ha arribat a cantar. En Juanito viu a Catalunya, però odia a Catalunya i tot el que tingui a veure amb el separatisme català. Ha decidit apuntar-se a la cadena humana per la independència per tal d’atacar a l’enemic des de dins. Està molt content i emocionat. Se sap a si mateix com un important baluard de la pàtria espanyola. Li brillen els ulls de saber que en breus minuts serà capaç, ell sol, de boicotejar la famosa cadena humana per la independència de Catalunya. El seu pla és ben senzill. Quan estigui fent la cadena, mentalment cantarà repetidament el “cara al sol” i així els plans separatistes de tots els que l’envolten s’aniran a norris i la grandesa de la seva pàtria espanyola no es veurà esmicolada. Juanito, que és un gran professional del tema així ho va fer. Va tenir temps a cantar trenta vegades mentalment el “cara al sol”, mentre pels seus llavis sortia la tonada de in-inde-independència. Està molt orgullós de la seva facultat, ja que és capaç de cantar pel seu endins el “cara al sol” mentre parla de qualsevol cosa, sense que ningú se n’adoni. Va marxar molt feliç de la cadena. Pensa que ha fet un gran bé per la seva pàtria i que mentre ell sigui viu aquests catalans no podran trencar la unitat d’Espanya. El pobre infeliç no sap que en el fons ha estat còmplice del que més odia. Com a conseqüència del còctel de medicaments que pren pel seu trastorn mental a Juanito li suen molt les mans.
-La presidenta de l’assemblea nacional catalana ha contractat a un famós xaman noruec per preparar la cadena humana per la independència. És un d’aquests éssers que camina amb sandàlies durant l’hivern, es fa trenes a la seva barba blanca i acostuma a vestir amb pantalons i camisa blanca d’un material desconegut extremadament fi. Quan camina dona la sensació de ser molt lleuger, sembla que leviti. De fet, diuen que el seu cos esta format per èter i petites boles de porexpan i per això dona aquesta sensació de lleugeresa. Ell no ho ha dit a ningú però per sota de la seva roba te el cos embolcallat amb aquest plàstic ple de bombolletes, que a tothom li agrada petar, per tal de defensar-se de les males energies. Diuen d’ell que és l’ésser humà que te els xacres més oberts del mon. Presumeix d’haver guanyat més d’un concurs internacional d’obertura de xacres i afirma que la dilatació del seu tercer xacra es brutal, que allò dilata que dona gust. Doncs bé, aquest personatge, el nom del qual també he de mantenir en l’anonimat per la seva seguretat, ha estat l’assessor de la cadena. La seva idea era crear una cadena humana que travesses tota Catalunya, de persones agafades de la mà, amb la finalitat de crear una corrent d’energia còsmica dirigida cap a l’assoliment de la independència. Formar entre tots un sol cos que ocupés tot el territori nacional, de tal forma que la suor de la mà de la primera persona ubicada a Le Perthús, per una estranya variant de la llei de la gravetat arribés fins a la ma de la última persona a les terres de l’Ebre, que aquesta gota de suor primigènia acabés caient a terres de Castelló. Havia fet un càlcul energètic, tenint en compte tot tipus de variables còsmiques i la idiosincràsia del poble català i creia necessari un minut per que l’energia fes tot el recorregut de nord a sud. Per això era molt important que durant el primer minut tothom havia d’estar agafat de la mà. Ningú es podia separar. El futur de Catalunya depenia d’aquest minut. Tot semblava que anava bé, que s’anava a assolir la fita. El xaman ja estava pensant en la suculenta comissió que anava a cobrar, la qual utilitzaria per comprar un tipus de llavors d’una illa perduda del Pacífic, molt cara, que diuen que va molt bé, per l’obertura del segon xacra que és el que més li falla. Estava el xaman immers en aquest pensaments, quan de cop i volta en el segon 51 i a l’alçada del kilòmetre 196 de la cadena, un senyor de Múrcia, però fermament arrelat fa anys a la nostra terra, va deixar anar la mà de la seva companya de l’esquerra. A la senyora li suaven molt les mans i aquest es va separar per eixugar-se les seves mans en el pantaló. Aquest senyor de Múrcia va ser el responsable de que la corrent d’energia còsmica que provenia dels Pirineus quedés truncada. Havia trencat el flux d’energia gairebé elèctrica que connectava tots els cossos de la cadena i havia d’arribar a les terres de l’Ebre. Bé, va trencar això i els somnis de molt catalans i catalanes. Això li va provocar un fort sanglot al xaman, la qual cosa li va fer preveure el pitjor: es quedaria sense les seves estimades llavors. De cop i volta del darrera del senyor de Múrcia van aparèixer dos policies secretes i se’l van endur. Per que ningú es donés compte, van deixar al seu lloc un maniquí amb una camiseta del Barça i una barretina al cap. A aquest bon home se’l van portar a la comissaria dels mossos d’esquadra de Sant Climent de Sescebes . El tenen a un soterrani juntament amb el xaman. No pensen deixar-los en llibertat mai i sense cap tipus de judici. Saben massa. Encara no s’ha vist cap manifestació en solidaritat davant de la comissaria. Pensen que com un està mig sonat i l’altre és de Múrcia no tindran gaire recolzament.
-La Isabel i la Maria encara no saben el poder que han tingut a les seves mans. La Isabel és de Palma, però el seu fervorós amor independentista cap els Països catalans l’ha portat a participar en la cadena humana. És de les que pensa que el passat colonialista d’Espanya és quelcom funest i vergonyós, però que a l’Alguer, ubicat a la illa de Sardenya (Itàlia), es parli català es degut a la mà de Deu. De la Sra. Maria no tinc cap informació fidedigna.
Doncs aquestes dues bones senyores estaven ubicades una a cada punta de la cadena. La Isabel era la primera i la Maria la última o a la inversa depèn com es vegi. En els primers instants de la cadena quan tothom estava agafat de la mà, es podria dir que elles eren les que tenien la paella ben agafada pel mànec. Si elles haguessin volgut i haguessin corregut cap a d’alt podien haver format un cercle amb la cadena o podrien haver jugat a “l’aranya peluda” (1) amb tot el poble català. Un altre possible variant hagués estat, que si la que estava en la punta del Sud, hagués estirat en força cap a vall, tot corrent un brillant sprint, podria haver desplaçat tota la cadena i amb una mica d’esforç, voluntat i amor a la pàtria, potser, l’hagués fet arribar fins a Múrcia. No han estat conscients del seu poder atorgat per la física elemental i ara es conformen en veure les fotos que s’han fet amb el mòbil durant la diada. Son molt maques.
(1) L’aranya peluda és un joc infantil que se sol jugar als patis de les escoles, en el qual, un grup de nens i nenes s’agafen de la mà, tot simulant que son una gran teranyina d’aranya i han de d’agafar a les resta d’infants que tenen al voltant.
-Una anomalia que podria produir un trencament definitiu en la continuïtat d’espai-temps i la matèria podria ser engolida per un cuc còsmic, seria el fet de que algú cantés el “cara al sol” en català (aquesta idea no està directament relacionada amb la cadena, però m’ha fet molta gràcia).
Si algú te més informació sobre experiències d’aquest tipus, que hagin ocorregut durant la cadena humana, que me les faci arribar si us plau…

Anuncios

La pàtria és un ens metafísic: “…prefiero cualquier quimera que un trozo de tela triste…”

9 Sep

S’apropa l’onze de setembre amb tot el que comporta: bé baixa per la independència, discursos grandiloqüents, tots els polítics catalans traient les seves millors gal•les per tal de treure el màxim de rèdit polític, folklore al servei del poder a totes les places, banderes per tot arreu, banderes i banderes i banderes, nacionalisme, nacionalisme i més nacionalisme pels carrers de les ciutats, pobles i viles.

Hi ha molta gent que gaudeix de tot això, que s’emociona, que ho viu com quelcom molt arrelat a la seva persona, però que passa amb aquells que no som nacionalistes, amb aquells que fins i tot ens produeix certa aversió? Com podem defensar-nos o protegir-nos d’aquesta invasió nacionalista durant els propers dies?

Ara que s’intenta vendre la fal•làcia de que si no ets catalanista vol dir que ets espanyolista, ara que sembla que han ficat a preu de saldo el carnet de nacionalista i en les botigues dels xinesos venen unes senyeres a molt bon preu justament al costat de les espanyoles (es probable que les dues siguin fruit d’explotació laboral al seu país i amb materials igual de sospitosos), ara que es venen camisetes per participar en espontànies manifestacions promogudes pels mateixos mitjans de comunicació del govern i que pretenen ser la “veu d’un poble”, ara que som en un moment d’eufòria catalanista, és possible que quedi algú que no sigui nacionalista? Sembla mentida que això pugui ser cert, però és cert. Som una raça apart, però existim. Disculpeu per existir, però ja que sembla que som pocs, com a mínim ens reservem al dret a molestar encara que sigui una mica.

A aquests éssers estranys no ens mouen, ni ens diuen res les banderes siguin del color que siguin. Personalment l’únic que m’agrada de les banderes és que amb el Sol totes acaben decolorant-se i adquirint la mateixa tonalitat sèpia.

Tampoc entenem de pàtries, ni les necessitem per viure. La pàtria és un ens metafísic. No és quelcom que existeixi en si mateix. És una construcció social gestada, en la majoria dels casos, per les elits socials d’un territori per tal de saciar els seus propis interessos. La majoria de les pàtries han nascut de l’afany de dominació d’un territori, de l’esperit colonialista i s’han forjat a base de destrucció i violència. Un cop establertes s’han mantingut gràcies a la manipulació i explotació dels seus mateixos “compatriotes”. Les seves classes dirigents han escrit la història a la seva mesura, han construït els mites (moltes vegades inventats) per tal de donar significació, glòria, sentiment de pertinença i unitat. I així d’aquesta manera les classes governants, han tingut la capacitat de “demanar” a la resta de la població que se sacrifiquin, que treballin i que fins i tot morin per la pàtria, mentre aquests estan a les seves poltrones gaudint dels beneficis de la explotació dels patriotes.

En aquestes poltrones s’han assegut senyors feudals, generals, reis, ducs, clergat, casta política, estament financer…Han anat canviant les disfresses però sempre han estat els mateixos (la única diferència és que ara tenen una compte a twitter).

De manera que darrera de la creació i reafirmació d’una pàtria, en el fons el que hi ha és la relació de poder que ha existit des de sempre, la lluita entre dominants i dominats. I en aquesta relació de poder, la pàtria és una estructura més que facilita la dominància dels uns sobre els altres.

Les pàtries son el germen de les fronteres, de la majoria de les guerres, del sentiment de sentir-se el melic del mon, del fet de buscar el que ens separa i no els que ens uneix, de posar l’accent en la competitivitat i no en la solidaritat.

Així que em sembla molt coherent, que aquells que volem un món sense banderes, ni pàtries ni fronteres, no assistim a cap manifestació per la consulta. I no és que siguem espanyolistes, ni estiguem en contra de la independència, ni del dret d’autodeterminació d’un poble, simplement és que parlem un altre llenguatge. Busquem respostes a unes altres preguntes. Cadascú escull la seva lluita i aquesta no és la nostra.

Dintre d’aquests que ens declarem no nacionalistes, hi ha un petit reducte, que lluitem per l’emancipació de l’ésser humà en totes les seves vessants i la destrucció de totes aquelles estructures de poder i dominació que travessen les nostres vides (…i entre elles, evidentment, estan les banderes, les pàtries, els estats, el patriarcat…).

Ja se que per molts i moltes de les que llegeixin aquest text els hi sonarà molt utòpic lluitar per un mon sense banderes, ni fronteres, ni cap estructura de dominació dirigint les nostres vides, però tal com va dir un company l’altre dia “…yo ya solo lucho por la utopia, todo lo demás me sobra…”.

De manera, que aquest 11 de setembre intentaré refugiar-me i defugir de tota aquesta efervescència nacionalista. Prefereixo quedar-me amb la lletra de la cançó de la ”milonga del moro judío” del cantautor Jorge Drexler, que diu “…vale más cualquier quimera, que un trozo de tela triste…”