desarrelament…

INTRODUCCIÓ

Aquest text que estic compartint amb totes vosaltres, és un text de caire reflexiu, informal i en contínua transformació, replet de preguntes i contradiccions.
És fruit de la meva experiència vital des del maig del 2011, de les assemblees a les que he assistit, de les manifestacions, de les accions, dels tallers formatius i sobretot de les converses amb diferents companyes.
És una manera de reordenar totes aquelles idees que m’han anat ballant pel cap durant aquests mesos i han anat conformant en mi una nova però antiga empremta digital.
No soc expert en cap dels temes dels que parlo. No soc ni sociòleg, ni antropòleg, ni politòleg. La meva idea no es assentar cap tipus de càtedra, simplement oferir-me un temps per reflexionar per escrit sobre assumptes que em motiven i em preocupen i així mateix compartir-ho amb tota aquella persona que li vingui de gust.
Com veureu, tot el text està escrit en femení, ja que és una forma de tractar-nos com a persones, sense haver de diferenciar entre gèneres i com la paraula “persona” és femenina, el text està en femení.
Benvingudes al mon del desarrelament!!

DESARRELAMENT COM ORIGEN DE LA INSATISFACCIÓ I ANGOIXA VITAL

Vivim en una societat en la qual hem perdut gairebé tot contacte directe amb allò que ens defineix com a persones, és a dir que anem perdent contacte amb la nostra pròpia naturalesa. Això ens produeix un buit existencial, que conseqüentment genera en les persones una angoixa i una insatisfacció vital important i per intentar alleugerar-la el que fem, és buscar respostes en l’artificialitat i l’hedonisme, per poder continuar vivint d’una sola peça.
Per profunditzar en aquesta reflexió, pensem per un moment en el tipus d’alimentació que consumim i com l’aconseguim, amb el concepte de treball i el tipus de treballs d’avui en dia, els tipus de relacions que establim amb l’altri, les ciutats que habitem i la nostra relació amb la natura, per exemple.
Respecte, la nostre alimentació, sabem el què mengem?, d’on prové?, coneixem a les persones que han fet possible que aquell aliment hagi arribat al nostre plat?, estem pagant un preu just per aquell menjar?, sabem si darrera de la seva producció, distribució o venta ens trobem amb casos d’explotació laboral?, sabem si en la seva producció, distribució o venta ens trobem en situacions de dany ecològic? Llevat un numero petit de persones que pertanyen a cooperatives agroecològiques o que viuen en la camp o que simplement estan més conscienciades en aquest tema, la majoria de persones no podríem respondre totes aquestes preguntes sobre els àpats que ingerim dia a dia.
D’aquesta manera, vivim en una societat, en que quelcom tan important com és l’alimentació, la que ens proporciona l’energia per viure, la tenim delegada a d’altres persones que desconeixem i en el millor del cas, l’únic que fem és anar al supermercat i després obrir la boca per menjar.
Podem pensar que això és quelcom innocu, intranscendent, que és part de la normalitat del nostre “progrés”, que fins i tot ens resulta còmode i potser és cert i realment aquesta forma moderna de relacionar-nos amb el menjar és més còmode, però hauríem de començar a valorar i calibrar els perills de la comoditat per l’espècie humana i per la nostra Naturalesa, la qual estem destruint per tal de “progressar” i tenir una vida més còmode. Hauríem de començar a plantejar-nos quin és el preu de la nostra comoditat, tan a nivell de la sostenibilitat del nostre planeta, com a nivell psicològic respecte a la nostra felicitat i plenitud.
Així que la distància que hi ha entre la nostra alimentació i l’esdevenir normal de la nostra vida arriba a ser abismal, quilomètrica, gairebé quelcom aliè a nosaltres. Aquesta alienació encara es posa més de manifest si tenim en compte que en molts casos i en molts moments de la nostra vida, el menjar s’ha convertit en un mer procediment instrumental, del qual no en gaudim, ja sigui per la falta de temps, degut a l’estrès en el que estem immersos, ja sigui pel culte per l’estètica o per l’obsessió per la salut.
De la mateixa manera podem parlar sobre el tipus de relacions que establim amb els altres en les modernes ciutats que habitem. L’arquitectura de les nostres ciutats, juntament amb l’estil de vida fomentat pels poders fàctics, basada en l’adoració al treball i al consum, també és quelcom que ens allunya i distancia de la forma natural de les relacions humanes.
Els éssers humans som ser col•lectius per Naturalesa i viure d’un altre forma, és anar en contra de la nostra pròpia Natura, però estem en una societat en que les persones vivim de forma aïllada les unes de les altres, no som més que meres estadístiques en un cens, possibles votants per l’estament polític i potencials consumidors per l’estament econòmic.
Aquest aïllament encara es veu més agreujat per la “moderna” arquitectura de les nostres ciutats que facilita encara més la incomunicació entre les persones que les habitem.
L’aïllament crea incomunicació, la incomunicació genera solitud, depressions, conformisme i genera indefensió a l’hora de tractar de solucionar les dificultats i les problemàtiques que ens trobem al llarg de la nostra vida. Afrontar la vida amb totes les seves dificultats, des de la incomunicada solitud és fa molt feixuc i ens deixa totalment desvalgudes enfront dels atacs que els estaments polítics i econòmics exerceixen contra les persones, contra nosaltres. Afrontar la vida, des de l’aïllament en el que vivim és molt més penós que des de la col•lectivitat.
És evident, que aquesta forma de viure no és casual, sinó que esta dirigida i fomentada pels interessos d’aquelles persones que dominen els nostres barris, ciutats i en definitiva, el nostre món. És una forma de vida que beneficia els interessos d’aquells que volen controlar les nostres vides, és a dir, al sistema capitalista imperant.
D’aquesta manera si potenciéssim la pertinença en la col•lectivitat, també podríem buscar solucions col•lectives als nostres problemes.
Així que aquesta forma de viure, de relacionar-nos entre nosaltres en aquestes “modernes” ciutats, d’aquesta “moderna” societat, encara emfatitza més aquest sentiment de desarrelament , convertit en angoixa vital, ja que ens allunyem dia a dia una mica més de la forma natural de relacionar-nos i conviure, com és a partir de la col•lectivitat, a partir del sentiment de pertinença en una col•lectivitat, en la qual podem participar de forma activa en la seva organització, prendre part en les decisions importants que afecten a tota la col•lectivitat, poder establir un teixit social espontani de proximitat i de suport mutu entre els seus membres i tot això és justament el que no succeeix.
Vivim en ciutats on, per la nostra forma de viure, les relacions entre persones son fredes i força superficials. La gent no es coneix i en molts casos, ni tampoc tenen ganes de conèixer-se; ciutats on la majoria de la gent te poc temps, ja que gran part del seu temps l’ocupen en tasques de supervivència que beneficien a terceres persones, és a dir, que treballen i darrerament s’ha agafat de forma bastant submisa l’hàbit de treballar encara més hores per menys diners. I el poc temps que els resta, evidentment es dediquen a descansar o a gaudir de l’hedonisme per tal de desconnectar o evadir-se d’una realitat que no els agrada, però entenen que és el que s’ha de fer i punt.
Aquest és el caldo de cultiu de les relacions personals a les ciutats, on l’altre ha passat realment a ser un “altre” i no pas un altre membre de la col•lectivitat i ja se sap que als “altres” se’ls te por. Els que caminen pels senders de “l’altre” sempre son sers allunyats a mi, dels quals tinc un gran desconeixement i per tant no puc establir una relació de confiança, ja que allò desconegut fa por i genera desconfiança. D’aquesta manera, vivim en ciutats replets “d’altres”, gairebé tots son “altres” i això potencia que les relacions que s’estableixen majoritàriament no estan basades amb la confiança i la solidaritat, sinó en la desconfiança i amb la por. Però tota aquesta organització social és artificial, ja que en el fons està potenciada per interessos molt clars de persones i institucions molt concretes.
Les persones acceptem viure d’aquesta manera sense adonar-nos que és una forma de vida contraproduent per nosaltres mateixes, sense tenir coneixença de que l’estil de vida més adequat i més eficient per a la supervivència de l’ésser humà és el cooperativisme i la solidaritat. És a dir, que de nou, ens trobem que ens distanciem una mica més d’allò que ens defineix coma persones i dona sentit a les nostres vides.
L’ésser humà s’allunya a marxes forçades cada dia més, de l’essència de la seva natura, de l’essència de la seva essència i això irremeiablement no repercuteix gaire positivament en la seva felicitat i en la seva plenitud com a persones vives que som. L’ésser humà s’allunya cada vegada més de si mateix
També, podíem parar-nos a analitzar l’educació de les nostres filles, en quin punt ens trobem respecte aquest tema. Som nosaltres mateixes, els pares i les mares qui eduquem a les nostres filles o és quelcom que tenim delegat a d’altres persones? Son els professors qui els eduquen? O son els monitors de l’esplai o de l’activitat extraescolar de torn? O és la tele? O son els videojocs? O és la xarxa de xarxes? O ho fem una mica entre totes i una mica entre ningú? Qui passa més temps amb elles, els pares i les mares o la resta “d’agents socialitzadors” abans anomenats? Els pares i les mares gaudim del temps que disposem per les nostres filles? De preguntes n’hi ha moltes i no acabaríem mai, però és evident, que per intentar respondre aquestes preguntes i buscar les seves causes, hauríem de contextualitzar-les en la realitat que vivim.
Està clar que la cura i l’educació de les nostres filles és una de les coses més importants, una de les missions més importants, que com a sers humans tenim, que passa de generació a generació. I quan parlo de l’educació, no em refereixo a la transmissió de coneixements i la normativització social, em refereixo al fet que aquestes personetes nouvingudes, tinguin al costat alguna persona amb un profund lligam emocional que els ofereixi un mapa per on i com caminar per aquest mon tan complex, com és el nostre.
Si analitzem l’educació de les nostres filles en la societat en la que vivim, ens trobem amb el següent:
De ben petites, degut a que el pare i la mare treballen (sinó estan a l’atur) i actualment molts iaios i iaies també treballen fins avançada edat, les nostres filles, han d’anar a una escola bressol o una mainadera ha de venir a casa llargues hores per tal de cuidar d’ella, és a dir, que la delegació de l’educació de les nostres filles, ja comença quan tenen pocs mesos de vida.
En aquest període inicial de vida, que actualment les escoles bressol, ja siguin públiques o privades tenen preus desorbitats, ens trobem amb una important paradoxa. No solament els pares hem de delegar la cura i educació de les nostres filles a terceres persones i entre d’altres coses, no podem gaudir tan d’elles com ens agradaria, sinó que a més, això ho paguem a un preu d’or. Així que gran part del nostre sou (les que en tenen) va a parar per la mainadera o l’escola bressol i quan més hem de pagar, més hem de treballar i quan més treballem, menys temps estem amb les nostres filles i quan menys temps estem amb les nostres filles, més hem de delegar en terceres persones i quan més deleguem en terceres persones, més hem de pagar i quan més hem de pagar, més hem de treballar i així fins l’infinit…
Més endavant, evidentment, van a l’escola i quantes hores es passen a l’escola (la majoria d’infants es queden a dinar)? Doncs al voltant d’unes vuit hores i si hi multipliquem pels cinc dies de classe de la setmana, surten unes 40h setmanals, igual que una jornada laboral!! Serà casualitat? I jo em pregunto, es necessari que les nostres filles vagin tantes hores a l’escola? No aprendrien el mateix anant tres o quatre al dia, per exemple? Si els pares i mares no haguéssim de treballar tantes hores i amb horaris tan dispars, seria necessari que les nostres filles passessin tantes hores a l’escola? Aquest munt d’hores que s’hi passen entre les quatre parets de la institució educativa estan pensades pel bé de l’infant o per garantir la productivitat del nostres país a través del treball assalariat i el consum?
Bé, en molts casos, després de l’escola, com molts pares i mares encara no han acabat la seva jornada laboral, no tornen a casa, sinó que assisteixen a algun esplai o a alguna activitat extraescolar, per la qual, es podria dir que la jornada de molts infants supera a la jornada laboral abans esmentada i està repleta d’un important reguitzell d’hores extres, moltes vegades camuflades per l’interès de pares i mares que volen que les seves filles en edats primerenques, ja siguin grans artistes, esportistes, etc. Així, que per diferents motius i per diferents intencions, finalment, les nostres filles gairebé passen més temps amb persones alienes que no son ni pares, ni mares, ni tiets, ni iaies…
Però aquí no s’acaba l’esprint diari, per que després de recollir a la filla de l’esplai o la extraescolar, s’han de fer algunes compres necessàries per la subsistència, però evidentment amb pressa, perquè es fa tard i a la nostra filla encara la hem de dutxar, fer-li sopar i enllitar-la aviat per que demà pugui “rendir” en condicions a l’escola, ja que si això passa, des de l’escola potser ens qüestionin la nostra competència paternal i maternal. He ficat entre cometes la paraula rendir, per evidenciar el paral•lelisme entre la escolaritat i el món laboral.
I per acabar d’adobar-ho, moltes vegades, els pares i mares arriben tan cansades al final del dia, que posar-se a parlar o jugar amb la filla, gairebé esdevé com una èpica proesa, així que ens és més còmode, posar-los davant la tele, perquè estiguin entretingudes, mentre els pares i mares tenim temps per descansar, fer el sopar o alguna feina de la casa. Així, que acabem delegant també la capacitat d’entretenir a les nostres filles, aquesta vegada en una màquina.
I el més trist, és que de vegades, passem tan poc temps amb les nostres filles que ens acostumem a no estar-ne de forma activa i quan els tenim molt de temps, no sabem que fer-ne o acaben essent una “nosa” i aleshores arriben els típics comentaris (que els entenc, però no els comparteixo) de “..pues a ver si ya vuelve a empezar el cole que ya no se qué hacer con ellos, etc, etc…”. Clar, la costum ens acostuma i els hàbits ens conformen i modelen i trencar-los és una tasca altament complicada. Si no ens acostumem a compartir un temps i un espai amb les nostres filles, si tan sols estem acostumades a delegar amb terceres persones, en la televisió i el poc temps que tenim està replet d’estrès, presses i les necessitats paternals i maternals moltes vegades van encarades a evadir-se de la seva realitat laboral, quan sortim d’aquesta voràgine i tenim una mica més de temps, no sabem que fer-ne amb elles i les nostres incapacitats com a pares i mares afloren. En definitiva, si no estem acostumades a compartir de forma activa i rica la nostra vida amb les nostres filles, quan tenim temps per fer-ho, no ens resulta fàcil i de vegades pot arribar a ser molest.
Evidentment que en aquesta reflexió sobre l’educació de les nostres filles parlo de forma general i que cada pare, cada mare i cada família és un món, que pot ser molt diferent al que en aquestes línies he volgut reflectir i se que hi ha molts casos de famílies que dintre de les seves possibilitats intenten delegar el mínim possible la delegació de l’educació de les seves filles i intenten gaudir al màxim de compartir les seves vides amb elles.
Simplement es tracta d’un detenir-se a reflexionar sobre la nostra realitat com a pares i mares. Està clar, que els condicionaments socials amb els que vivim ens afecten greument en la nostra funció com a pares i mares, però sempre hi ha quelcom que podem fer com a individus per poder tallar aquest cercle viciós en el que estem imbuïts si volem apostar per reduir al màxim la delegació de la cura i educació de les nostres filles en terceres persones, si volem apostar per compartir al màxim i d’una manera plena la nostra vida amb les nostres filles.
És evident, que per poder trencar-lo del tot hauríem de fer un canvi des de l’arrel del sistema on vivim i crec que aquest hauria de ser el camí, però això no treu que mica en mica, deixem de conformar-nos amb el que tenim i lluitem per obrir esquerdes de no delegació en l’educació de les nostres filles, per que tenir una filla no sigui una càrrega més, que tenir una filla no vulgui dir ésser encara més esclaus de la nostra feina i potser, de vegades, valorar si val la pena guanyar menys diners per tal de compartir més temps amb les nostres filles (quan existeix la possibilitat).
Així mateix, lluitar per no deixar-nos endur per la comoditat, la perversió de la costum i el defalliment i fer del poc temps que tenim per gaudir de les nostres filles, quelcom enriquidor i actiu per ambdues parts, sense delegar amb tercers o en màquines vàries.
Sigui com sigui i pels motius que siguin, la realitat és que gran part de l’educació de les nostres filles la tenim delegades a altres persones o institucions. Un aspecte tan important de les nostres vides, que dona sentit i significat a la mateixa i que ens connecta directament amb la nostra natura, amb allò que ens fa sentir vius, el tenim delegat parcialment en terceres persones i aquest nou distanciament entre nosaltres i la nostra natura, fa incrementar més el nostre desarrelament i en conseqüència és un condiment més pel caldo de cultiu de la nostra angoixa vital.
I què podem dir, sobre el concepte de treball que impera avui en dia a la nostra societat? És evident que per viure i per sobreviure es requereix un esforç, ja que si no els aliments i les nostre necessitats bàsiques no es cobriran soles per art de màgia (llevat una minoria que es beneficia del treball dels altres), però aquest esforç que hem de fer per viure o sobreviure, no implica irremeiablement, tenir un treball com avui en dia l’entenem.
Una persona que de forma individual o a través de l’acció col•lectiva és capaç de produir tot allò que li fa falta per viure a través de les seves mans i del seu esforç (conrear la terra, fabricació d’estris, roba, lligams solidaris amb d’altres persones o col•lectius per obtenir allò que no pot produir…), no és una persona que treballa, encara que no sigui dins del marc del concepte de treball “modern”? Clar que sí i a més, en aquest cas, existeix una relació directa entre el treball exercit i el cobriment de les necessitats bàsiques, hi ha una relació directa entre l’esforç diari i la globalitat de la seva vida. Aquesta tasca te en la persona un sentit i un significat irrefutables, no hi ha cap distància entre el “treballar” i el viure. Tot i que en aquest cas, faríem bé de no utilitzar el verb treballar, ja que etimològicament prové de la paraula llatina “tripalium” i “tripalium” era un instrument de tortura en el que és lligava a l’esclau en tres pals i se’l fuetejava. (Com podem observar en l’etimologia de les paraules podem trobar molta saviesa i el veritable sentit de molts conceptes que conformen la nostra realitat. No ens oblidem de que el llenguatge modela el nostre pensament.).
Però aquesta relació directa entre el “treballar” i el viure la trobem en la nostre societat actual? El cert és que no, ens hem anat distanciant cada vegada més. Fa temps que ens van desterrar, la majoria som desterrats encara que ens creiem propietaris de pisos, cotxes i ens vanagloriem de navegar per internet o en un creuer pel Mediterrani, som uns desterrats i si es vol comprovar surt al carrer, ves a qualsevol solar o vés a qualsevol zona de bosc i comença a construir-te una casa amb les teves mans, et deixaran? No és casualitat que durant molt de temps a les nostra ciutat, els terrats dels edificis estaven replets de vida, ja que era una forma de terra a l’aire, una forma de recuperar un espai íntim i col•lectiu a l’hora, però d’això ja s’han ocupat les immobiliàries i les noves arquitectures d’enterrar.
Aquesta forma de viure abans descrita, fa temps que la vam abandonar, tot i que certes minories encara la practiquen, ja sigui per necessitat, per qüestions culturals o ideològiques. El concepte “modern” de treball, és el treball assalariat. Què vol dir exercir un treball assalariat? Vol dir treballar per un tercer (ja sigui persona individual o institució) a canvi d’uns diners que es remuneren, normalment de forma mensual.
Primer distanciament, el fruit del teu treball, no són tomàquets, patates, armaris, cadires o roba, sinó que son uns papers anomenats diners, que no es mengen i fins i tot poden produir indigestió, que posteriorment, potser, els podràs intercanviar per tomàquets, patates, armaris, etc. I afegeixo la paraula potser, ja que no sempre és possible, és a dir, que treballis molt i moltes hores no et garanteix tenir totes les necessitats cobertes. Hi ha gent que si, però d’altres no. És a dir, una persona assalariada pot treballar moltes hores sense descans a canvi d’uns papers que després podrà intercanviar per bens, però és molt probable que legalment mai pugui tenir una casa pròpia i fins i tot, per molts diversos motius el poden fer fora de casa seva quan sigui necessari, ja sigui pel bé del propietari, pel bé de la societat o de l’estat. Pot treballar llargues hores, però potser la remuneració que se li dona no arriba per assegurar les necessitats bàsiques d’una família amb tres filles.
D’aquesta manera, aquesta forma de treball, a més de no garantir la cobertura total de les teves necessitats, fomenta la dependència: la dependència respecte la persona o institució per la qual treballes, dependència respecte els bancs, ja que aquests et donaran crèdits o targetes de crèdit per arribar a cobrir les teves necessitats i així està endeutat amb ells o dependència respecte l’Estat, que en el millor dels casos, et donarà alguna ínfima ajuda econòmica per tal de subsistir.
Segon distanciament, normalment, no treballes per tu, si no que ho fas per un altre, per “contribuir” en els beneficis d’un tercer. El teu treball no repercuteix directament en tu, sinó, primerament sobre uns interessos aliens a la teva persona, així que el distanciament s’obre camí i en molts casos, el sentit i el significat del què fas s’esvaeix completament. L’únic significat possible son els diners, els quals, ja hem dit anteriorment que no son garantia de res i a més son indigestos.
Clar que també ens trobem amb els casos d’aquelles professions liberals que s’exerceixen fruit d’una vocació professional, però en el fons les vocacions son personals, no professionals, però al haver d’adaptar-les a l’àmbit laboral les hem de reajustar i les convertim en vocacions professionals. De ben petits ens fan la típica pregunta de: què t’agradaria ser quan siguis gran? I responem metgessa, bombera, advocadessa, infermera, professora, pilotar avions, etc. És una forma d’adaptar-nos de la millor manera possible la nostre persona al mercat laboral. És probable que hi hagi un distanciament menor respecte a la nostra persona, ja que tindrà a veure amb els nostres interessos i motivacions, però en el fons neix del mateix, de la necessitat. La necessitat d’adaptar-se de forma més satisfactòria possible, a un mercat laboral, en el qual et veus induït a participar si vols sobreviure, deixant-te molt poc marge per altres alternatives. Per que, potser ens podríem preguntar quantes persones que estan exercint “feliçment” una professió liberal, si els hi toqués la grossa de Nadal, deixarien la seva feina? L’abanderada vocació s’esvairia amb força facilitat, per tal de no aguantar l’estrès laboral, alguns horaris, aguantar a alguns caps, per portar un altre tipus de vida més tranquil•la i en tot cas, practicar la seva vocació amb d’altres contextos.
Però hauríem de destacar que la gran majoria de massa treballadora no es troba en aquest cas, sinó que es troben en la situació que parlàvem en el paràgraf anterior i aquestes treballadores son les que sostenen la societat.
És cert, que aquest és un dels aspectes més complexes i que està replet de contradiccions, però sigui com sigui, en general, el concepte de “treball” modern provoca un distanciament important entre el que fem /produïm i la nostra persona i la qual cosa fa augmentar el sumatori del nostre desarrelament.
Un altre tema important és la nostra relació amb la tecnologia i el “progrés”, més ben dit el que jo anomenaria la fal•làcia del progrés. Què és el progrés? És de suposar que si tornem al significat de les paraules, entenc que és el substantiu que fa referència a l’acció del verb progressar, a la qual se li dona una connotació positiva, és a dir que fa referència a un avençar cap a un estat millor, però el que entenem com a “progrés” és sempre positiu? El que anomenem progrés ens ha conduit a un estat millor de les coses? a un estat millor de la humanitat? Un estat millor de les relacions humanes? Un estat millor de la justícia social i de la repartició de la riquesa? A un estat millor de les nostres quotes de llibertat? A un estat millor del nostre planeta? Deixo aquestes preguntes suspeses en l’aire per que cadascú les reflexioni i respongui com cregui convenient, tot i així, personalment, jo tinc seriosos dubtes al respecte, per això prefereixo parlar de la fal•làcia del progrés.
Bé, tampoc us penseu que iniciaré un elaborat discurs primitivista, antiprogrés i antitecnologia, res més lluny de la meva intenció, és evident i accepto que hem” progressat” i la tecnologia ens ha ajudat moltíssim, la nostra actual deessa, la tecnologia, ha estat la gran còmplice d’aquests grans progressos, per exemple, avui en dia gràcies al progrés podem veure en directe mentre ens estem prenent un cafè al nostre sofà davant de l’ordinador com un amic que s’ha anat a fer un viatge iniciàtic a la Índia, es talla les ungles dels peus, fins i tot podem sentir el clec del tallaungles i tan sols movent un dit, gràcies al progrés tenim la possibilitat d’arribar a la lluna (encara que faci anys que ningú hagi anat), gràcies al progrés podem prendre uns cafès exquisits amb uns sabors i aromes exòtics, que estan dintre de petites capsuletes, gràcies al progrés podem esmorzar a Barcelona, dinar a Paris i sopar a Amsterdam (tot el mateix dia), també gràcies al progrés podem escalfar-nos el dinar més ràpid per arribar abans a la feina, podem arribar més ràpid a la feina encara que estigui a kilòmetres de distància, gràcies al progrés la policia està més ben equipada per exercir la seva força sobre la població, gràcies al progrés els míssils poden tenir una precisió mil•limètrica i poden fer al que als senyors de la guerra els hi agrada anomenar atacs amb precisió quirúrgica (tot i així, inexplicablement solen tenir alguns antiprogressistes danys colaterals), gràcies al progrés poden saber on estàs ubicat en cada moment gràcies al teu fabulós, modern i progressista telèfon mòbil, gràcies al progrés poden saber gran part de la teva vida sense que ningú et segueixi físicament a partir dels teus moviments bancaris, us de targetes de crèdit, trucades telefòniques, l’inestimable i progressista internet, de la mà dels correus electrònics, gràcies al progrés tenim una meravellosa varietat d’aliments transgènics omplint la nostra nevera que dona gust i gràcies al progrés molta gent es passa gran part de la seva vida davant de la pantalla d’un aparell, que entre d’altres coses també serveix per ficar-hi records a sobre (en les noves, son tan primes que ja no et permet ni fer això), omplint el seu cervell de desinformació i d’altes quotes de mediocritat.
Bé, deixant de banda, el meu inevitable cinisme, no crec que la humanitat hagi avançat gaire, perquè entre d’altres coses segueix havent molta fam, l’explotació laboral està a l’ordre del dia, les guerres segueixen essent un gran negoci i les quotes de felicitat en la societat moderna estan a nivells molt baixos. Així que on està el progrés? Si aquest progrés fos tan diví, com algunes presumeixen, no hagués pogut solucionar alguns d’aquests aspectes? O serà que el “progrés” que patim en el fons no te una essència humanitzant, sinó que te uns altres interessos?
En tot cas el que ha evolucionat és la tecnologia i no pas els homes i les dones. I al cap i a la fi, l’evolució de la tecnologia no es més que una forma d’adaptació a la societat en la que vivim, al sistema de producció, de consum i a la forma de relacionar-nos, una adaptació a la societat que avui en dia es troba immersa en una greu crisi.
Crec que patim una relació perversa amb la tecnologia, que és justament la que fomenta una part més del desarrelament, del qual venim parlant tot el text.
Sí que es cert, que alguns aparells tecnològics ens poden fer la vida una mica més còmode, però a quin preu? A ser cada vegada més dependents (cada vegada depenem de més màquines), cada vegada som més inútils (hem anat perdent habilitats que ens havien acompanyat des de segles enrere i si algun dia ens quedem sense o se’ns avaria alguna d’aquestes màquines, ja no tenim l’habilitat per fer allò que ens feia la màquina), a produir un important dany ecològic (pel material contaminant amb el que es construeixen aquestes màquines i l’important volum de deixalla que representen) a fomentar de forma indirecta l’explotació de les treballadores que han produït aquella màquina, ja que en molts casos aquests aparells tecnològics es construeixen en països on el nivell d’explotació obrera és molt important, a fomentar la substitució de persones treballadores per màquines, incidint de forma important en les tasses d’atur i en la deshumanització de part de les nostres relacions (ara quan vas a pagar el metro -si el pagues- ja no has de saludar a ningú, ni pots pensar “mira que simpàtica la treballadora, o que maca o que antipàtica o que bé li queda aquest pentinat”, ara simplement tractes fredament amb una màquina i com a molt et trobes amb unes persones amb cara de mala llet, anomenats” segurates”, perquè el control social sí es quelcom que està molt arrelat, però bé, aquest seria un altre tema…).
Un altre aspecte a tenir en compte a l’hora de valorar el desarrelament que produeix certa tecnologia la podem veure plasmada en alguns exemples concrets:
Actualment podem rentar la roba o la vaixella sense caure una gota d’aigua a les nostres mans, podem cuinar sense tocar gairebé ni un aliment i sense necessitat de foc, podem multiplicar sense necessitat de saber les tables de multiplicar, és a dir, que cada vegada les nostres accions quotidianes les anem buidant del contingut que dona sentit a la mateixa acció i del que ens arrela a la terra (que és d’on som) i a la nostra natura com a sers humans. I quan les coses perden el seu sentit, estem aplanant el camí cap a l’abúlia o l’angoixa vital
Però algú dirà que així és més còmode, podem anar més ràpides i ens deixa més temps per fer altres coses. Ens deixa més temps per fer altres coses? quines coses? El que ens deixa és més temps per treballar més, per treballar més per obtenir, lamentablement, cada vegada menys benefici. Deixem d’ocupar-nos de coses que son realment intrínseques a nosaltres mateixes, per tal de poder treballar més per altres.
Si no tinguéssim aquestes jornades laborals irracionals, si no haguéssim de vendre la nostra força de treball a terceres persones, tindrien sentit alguna d’aquestes màquines, com ara un microones o un rentavaixelles? No son més que aparells tecnològics adaptats a una societat i a un mercat laboral que cada vegada ens roba més temps a la nostra persona.
I el més trist és que aquest procés cada vegada va a més, cada vegada tenim menys temps per que la carestia de la vida està arribant a quotes molt elevades. Fa uns anys, un membre de la família portava un sou a casa i amb aquest sou, mínimament podia tirar endavant tota la família. Actualment això és gairebé impossible, es necessiten dos sous per tirar endavant una família, de manera que els dos han de treballar, així que tenim menys temps i necessitem aquest tipus de màquines, entre d’altres, per anar més ràpids i poder descansar el poc temps que estem a casa.
Però com es pot veure, hi ha una relació directe entre la tecnologia i el modus de producció de la societat en la que vivim. En el fons no estan fetes i pensades per la nostra felicitat, sinó per fomentar i perpetuar l’esclavisme modern en el que vivim.
Val a dir que sí que hi ha alguns aspectes de la nova tecnologia que mereixen el meu respecte, que van més enllà de fer-nos una mica més còmode la vida, em refereixo a tot el que faci referència a aspectes de salut i a fer la vida una mica més fàcil a aquelles persones que pateixen algun tipus de discapacitat física o psíquica.
Evidentment, jo mateix, soc fruit del meu temps i soc el primer en beneficiar-me d’algunes comoditats que dona la tecnologia, però crec que igualment, val la pena, parar-se a reflexionar quin paper juguen en la nostra societat i quins efectes produeixen.
Per anar acabant aquest reguitzell de reflexions m’agradaria tocar un parell de temes més, però molt per sobre ja que la seva incidència en el desarrelament em sembla tan òbvia que crec que no cal una reflexió molt profunda per adonar-se’n.
De la mateixa manera, m’agradaria anar acabant per que sinó la impressió d’aquest text em sortirà massa cara i malauradament, la innocent idea que te el meu fill sobre els diners, que quan et fan falta tan sols has d’entrar a un caixer i treure’n, no acaba de ser del tot certa em sembla, la qual cosa no deixa ser una viva mostra del nostre desarrelament des d’edats ben primerenques.
Per una banda, el poc contacte que tenim amb la natura (més enllà de moments d’oci), la poca interacció real que tenim amb ella, en un mon que les petites poblacions es van buidant per anar omplint les grans ciutats, en un mon que l’estem cobrint d’asfalt per totes bandes, és evident, que afavoreix considerablement el nostre desarrelament. Aquesta segurament, serà una de les variables que més afecten al nostre desarrelament.
I finalment, també crec que queda força palès que la nostra capacitat d’incidir en la vida político-economico-social, actualment és ínfima. Amb aquesta crisi, s’ha visibilitzat clarament que els que decideixen per nosaltres, el que ordenen i condicionen les nostres vides estan quilomètricament distanciades de nosaltres. Una política de la unió europea, una membra del FMI o del banc central europeu o d’algun loby energètic, son els que estan decidint com hem de viure. No és quelcom absurd?

A modus de resum i conclusions finals…

Si ens distanciem de tot allò que dona sentit i significat a la nostra existència com a éssers humans o ho tenim delegat a terceres persones o institucions, si per menjar només cal que baixem al supermercat, sense tenir cap relació directa amb els aliments que ingerim, si no tenim temps per educar a les nostres filles, si ens relacionem més amb màquines que amb persones, si la comoditat que ofereix la tecnologia ens roba saviesa acumulada durant molts segles, si vivim en ciutats on les seves arquitectures i les seves dinàmiques generen incomunicació i solitud i no fomenten les xarxes naturals de coneixença i de suport mutu, si aquestes ciutats “modernes” atempten directament al nostre sentiment natural de pertànyer a una col•lectivitat i ens aïlla les unes de les altres, si el contacte amb la natura és gairebé inexistent i en el millor dels casos el tenim relegat als moments d’oci, on la nostra interacció amb la natura està basada amb un cert caire hedonista per tal d’alleugerar els nostres malestars diaris, si no tenim temps per dedicar-nos i gaudir de totes aquelles coses que donen sentit a la nostra existència ja que gran part del nostre temps estem obligats a dedicar-lo a treballar per terceres persones, si el poc temps que ens resta després de treballar, realment és poc i necessitem de que la tecnologia ens substitueixi per tal de seguir el ritme frenètic en el que vivim, el nostre distanciament respecte a nosaltres mateixes com a éssers humans, respecte allò que ens defineix com a persones cada vegada és més gran i en conseqüència, el nostre desarrelament és més profund.
Tot i així, tirem endavant, estem obligats a tirar endavant i com necessitem sentir-nos mínimament bé, per viure, ens adaptem com bonament podem, ens justifiquem com bonament sabem i busquem activitats compensatòries basades en l’hedonisme (consumir, viatges fugaços, addiccions, superficials diversions…) en el poc temps lliure que tenim, per tal d’alleugerar aquest malestar vital, que de retruc afavoreix a la societat de consum en la qual vivim.
El desarrelament construeix a martellades un buit en nosaltres, que ens veiem interpel•lats a omplir per tal de guarir la conseqüent angoixa i salvaguardar la nostra salut mental. I així, l’omplim, tal com esmentava anteriorment, amb aspectes d’hedonisme, activitats superficials i creient-nos algunes, que som “jefes” quan tenim algun càrrec, que tenim poder quan tenim cert prestigi socio-laboral, que som propietàries quan tenim una hipoteca immobiliària, que som obreres qualificades quan tenim suficients diners per gaudir d’un mes de vacances, que som grans professionals, o fins i tot que som unes carismàtiques activistes socials, oblidant-nos per complet, tal com deia el molt honorable i amic poeta Jesús Lizano, que no som més que mamífers.I enmig d’aquest laberint, sense gaire temps per reflexionar, lluitem per donar sentit a la nostra vida i moltes vegades el busquem en la nostra professió, en les nostres activitats d’oci, en algunes dependències amoroses que ens salven de la solitud, en el plaer pel plaer, però potser el sentit de la vida, és simplement viure-la, viure en contacte directe i arrelat a allò que ens defineix com a persones, potser la vida és un fi en si mateixa i el desarrelament en el qual vivim, ens roba cada vegada bocins més grans de la nostra vida.
Així mateix, el moment en qual vivim i gràcies al “progrés”, ens vanagloriem d’haver superat a la natura, d’haver-la vençut i està per sobre d’ella, gairebé com uns éssers suprems que estem per sobre del bé i del mal, però a quin preu? Potser paguem amb el nostre desarrelament i ho patim a través d’una angoixa i insatisfacció vital, pel meu perer, molt estesa en la societat que vivim.
Segurament, arribats a aquest punt es pot entendre que estic plantejant una visió pessimista de la nostra vida, però no és aquesta la meva intenció. Crec que la millor forma de vèncer al pessimisme és a través de la reflexió que et mobilitza i et porta a l’acció per trobar possibles solucions, la reflexió que et porta a l’acció, l’acció que et porta a la reflexió, la reflexió que et porta a l’acció i així successivament…
D’aquesta manera crec que per vèncer aquest desarrelament i la seva conseqüent angoixa vital, hauríem d’intentar des de una vessant individual i col•lectiva, lluitar per que la nostra vida, sigui el més nostre possible, que aquelles coses que donen sentit i ens defineixen com a persones, no les tinguem delegades i que la nostra vida estigui ben arrelada a allò que dona sentit i significat a la nostra existència.
Un arbre ben arrelat, amb unes arrels ben fortes i encabides profundament a la terra, és un arbre fort, difícil de fer caure. Un arbre sense gaire arrels, és un arbre dèbil que amb una petita ventada cau al terra, potser hauríem de plantejar-nos a quin tipus d’arbre ens volem semblar?…
(si has arribat a la part final d’aquest text, segurament, vol dir, que un mínim d’interès, t’ha produït, així que gràcies per la teva atenció i per haver deixat que obrís una petita esquerda comunicativa, entre tu i jo.)

ABRIENDO BRECHA.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: