badar per la ciutat

BADAR PER LA CIUTAT.
Badar:…4 1 intr. [LC] Abstreure’s, encantar-se, mirant alguna cosa. (Institut d’Estudis Catalans. DIEC2).

He tornat a badar per la ciutat. Feia molt de temps que no ho feia. Massa. És impactant adonar-se de cop i volta com la maquinària del temps ha passat com una piconadora. Passejar per un lloc tan proper i familiar i prendre consciència de que han passat anys des de la darrera vegada que has trepitjat aquelles llambordes. Les presses, l’estrès, les preocupacions i els barrots dels hàbits urbans adquirits son els instigadors d’aquest fatal oblit.
He tornat a badar per badar per la ciutat com feia temps que no ho feia i he sentit un immens plaer. Me n’havia oblidat de la bellesa que s’amagava en alguns racons de la ciutat. Me n’havia oblidat de que Barcelona, tot i l’espoli que està patint per part del turisme, el consumisme irracional i de certa fotesa generalitzada, és una ciutat bonica, per la que jo havia caminat i caminat fruint profundament dels seus carrers més cèntrics i amb més història.
Existeix una bellesa que es resisteix a sucumbir i s’entossudeix en bressolar els batecs de la nostra ciutat més viva. Aquesta bellesa l’he retrobat avui mentre badava per la ciutat.
Pensava que ja no existia, que havia mort i jeia sota els passos ferms dels turistes, però no és així. Era jo qui l’havia oblidat, era jo qui l’havia relegat al mortuori espai de la resignació, era jo qui l’havia donat per perduda…
Si bé és cert, que la realitat és la que és, ens agradi o no ens agradi i que aquesta ens narra la història d’una ciutat aparador envaïda pels turistes i l’afany consumista. Si bé aquesta és una realitat que no podem negar, això no ens ha de fer menystenir que queden parts d’aquesta ciutat on encara roman el seu encant més autèntic. Si no les tornem a fer nostres, encara estarem donant més facilitats per que aquest espoli, ja comentat, vagi a l’alça sense topall possible. Hauríem de reconquerir la nostra ciutat, per que quan menys en gaudim d’ella, més bocins de ciutat ens robaran.
I això és el que m’havia passat. M’havia resignat i havia renegat d’ella. Donava per suposat que havia perdut el centre de la ciutat, que aquells carrers pels quals tant havia caminat ja estaven en mans alienes. Percebia el centre com a territori hostil. D’aquesta manera he deixat de passar per certs carrers, de passejar per alguns espais. He continuat passant per les seves arteries principals però per necessitat i de pas, no per mer plaer.
De fet, el més curiós és que acostumo a passar habitualment per carrers propers, però havia desterrat del meu mapa mental alguns paratges que no estaven de pas. Aquells que cal voler anar-hi per anar-hi i per transitar-los es necessita una actitud molt diferent a la del que passa per un lloc per arribar a un altre, amb la ment embotida de mals de cap.
Per donar forma a les imatges mentals del que vaig narrant, val a dir, que aquest indret perdut que he redescobert és el barri gòtic de Barcelona i més concretament alguns racons d’aquest, que formen part de la meva historia vital.
Per fer aquesta troballa ha hagut de venir una tarda de diumenge amb llavors de primavera. Una d’aquelles vesprades que ja evidencien que els dies s’han començat a allargar i que la temperatura ja no és un destorb per poder transitar pel carrer sense l’excessiva lleugeresa que et dona el fred.
En aquest capvespre, una necessitat vital, que em naixia d’uns peus famèlics de passes, tot passant per un brunzit que se m’escolava entre les vertebres del pit, m’ha empès al carrer a passejar, simplement a caminar per caminar sense cap tipus de fi, el que es defineix com badar per la ciutat. I ho he fet. Ho he fet com feia temps que no ho feia. I ha estat com un massatge a allò, que no sabem com anomenar, i de vegades li diem ànima.
Tot i així, l’art de badar per la ciutat no és tan senzill com sembla i requereix de l’estricte compliment d’una sèrie de condicions sense les quals es fa gairebé impossible el seu assoliment. I això ha estat el que he fet. Sense voler-ho, ni buscar-ho, m’he trobat immers en un viatge que complia totes i cada una d’aquestes imprescindibles condicions.
Aquest vespre quan les últimes espurnes de sol vestien la ciutat he sortit a caminar amb ganes de caminar. Sense cap objectiu i sense pressa. Sol. Acompanyat estrictament de mi. Amb ganes de gaudir-me, de saber-me ben acompanyat per la meva pròpia persona. Sense voler anar enlloc, guiant-me tan sols pel caprici de les meves passes i allà per on el meu desig obria camí cantonada a cantonada.
He sortit a caminar amb el cap net de preocupacions i en tot cas, si les tenia les he anat desfent pas rere pas, fins que s’han dissolt per entre la grisor de l’asfalt.
He caminat al meu ritme, ni més ràpid ni més lent. Més aviat era una cadència pausada, respirada. Mica en mica, m’he anat endinsant en els laberíntics carrers del barri gòtic.
Sense rumb fix, tan sols deixant-me guiar per la voluntat de redescobrir un espai urbà que l’havia relegat a malviure en la meva desmemòria. Aturant-me quan i on volia aturar-me. Avançant amb una mirada gran i oberta que sovint, s’enfilava per sobre el nivell dels ulls. Per sobre d’aquesta alçada emergeix tot un món que quan anem amb pressa no som capaços de percebre. De fet, ignorem que existeix.
Guaitant així, un reguitzell sense fi, de detalls que conformen una realitat gairebé màgica que acostuma a amagar-se sota l’hiperrealisme de la vida cega atrafegada, on tot passa tan ràpid que no dona temps a que succeeixi res que traspassi la pell i no superi el llindar d’allò superficial.
Endinsant-nos en un terreny una mica més teòric, per tal d’aprofundir en l’art de badar, val a dir, que tot caminant d’aquesta manera durant una bona estona, s’assoleix un estat mental de profunda serenor. El cos es relaxa i les portes de la percepció s’obren de bat a bat, deixant-se modificar i afectar per allò que l’envolta. És en aquest punt que se sent un immens plaer com a conseqüència de tenir la sensació d’estar plenament vivint aquell instant i fruint-lo. En aquest estat les emocions tenen el camí lliure. Van i venen. Al mateix temps que la lliure associació d’idees i de records.
És com si el teu cos respirés profundament aquell moment, despullat de tota la boira del teu dia a dia i et dugués a un estat d’accentuada sensibilitat.
Així. a través d’aquest estat de màxima receptivitat, pel teu cos s’obre un canal per on passen lliurement, les sensacions, els sentiments, els records i els pensaments. Tots interrelacionats els uns als altres, sense distingir fronteres que escindeixin el moment. És un tot harmoniós. Es produeix una espiral virtuosa que podria esdevenir de la següent manera:
Un cos relaxat facilita que els sentits estiguin més receptius, aquests capten més informació de l’exterior, aquesta informació, si se li deixa el temps i l’espai necessari, modifica emocionalment la persona i aquesta ho tradueix a partir de sentiments, records i/o pensaments que flueixen lliurement i es retroalimenten els uns als altres (Una sensació et porta a un record, el record, t’evoca un sentiment, aquest sentiment et connecta a un pensament, aquest pensament, et produeix un sentiment, que et recorda…).
És un diàleg entre el cos i la ment on no es pot diferenciar on comença un i on acaba l’altre.
Doncs, aquest procés ha estat el que he viscut aquest capvespre. Com a conseqüència del mateix, he viatjat en el temps a diferents èpoques de la meva vida. M’he deixat commoure per elles en pau, sense recança ni melangia, simplement deixant-me acaronar per aquells records o aquelles antigues sensacions que sorgien al meu pas.
Sense saber del tot on anava, al passar per davant de l’Església del Pi se m’ha encès una llumeta. Acostumo a passar molt sovint per davant d’ella, la majoria de vegades de pas, amb pressa i amb la bici. De cop i volta m’he donat compte de que mai havia entrat i si hi ho havia fet, feia tan de temps, que no me’n recordava. Així que he decidit entrar. Hi havia un concert d’una coral. M’he assegut a les banquetes de banc com si fos un feligrès més i m’he deixat estar allí uns quants minuts escoltant aquelles veus cantar i ressonar en l’antiga pedra de l’església. Suposo que va ser aleshores, que la meva ment va començar a treure’s les teranyines fosques del dia a dia i el meu cos es va relaxar. Després de decidir que ja n’havia tingut prou, he sortit novament al carrer.
I és en aquell precís instant, que he pres consciència de que quelcom havia canviat en mi, que els meus ulls estaven molt més oberts i la curiositat d’investigar aquells senders que tenia oblidats se m’havia activat. I així ho he fet. He optat per sortir-me dels camins marcats per la costum diària i endinsar-me per aquells indrets. Me n’he adonat de que a tocar d’allà, existien tota una sèrie de carrerons i llocs, que jo mateix els havia ocultat sota l’estora que amaga allò que no vols veure, però hi és.
A partir d’aquell moment he iniciat un viatge que en gran mesura m’ha dut a un temps d’adolescència tardana o maduresa primerenca, depèn de com es vegi, en la que tenia vint i pocs anys i acostumava a badar per aquests carrers tal i com ho estava fent en aquell moment.
Era un temps, en el que vivia amb la intensitat que li pertoca a cada descoberta, les meves primeres passes en el terreny intel·lectual i artístic. La lectura de llibres, la poesia, l’escriptura dels meus propis textos, la meva formació dins de l’àmbit teatral i un petit germen del que més tard esdevindria com la politització de la meva vida. Tot això bullia intensament dins meu en aquella època. Passejava per aquells carrers una soledat buscada, necessària i dotada de plaer. M’asseia en alguna antiga escalinata a llegir o escriure, em parava a escoltar els músics que em trobava pel camí, em passava força estona en alguna cafeteria determinada mentre li donava voltes a algun un poema o a la lectura d’algun llibre o a algun pensament que conqueria el meu interès. Aquest bullir intel·lectual m’acompanyava moltes vegades quan passejava per aquests indrets que ara estic redescobrint.
Tots aquests records m’han assaltat aquest vespre mentre caminava pels carrerons del darrera de la Catedral, per la Plaça Sant Felip Neri, pel carrer Paradís, per la Plaça del Rei o pel call jueu; mentre em topava amb cafeteries que freqüentava que encara existeixen o per les que ja no en queda ni la petjada del que van ser; mentre m’aturava a escoltar, sense presses i amb atenció, als músics de carrer amb els que m’anava trobant (un cantant de folk anglès, un de tangos i un d’òpera)…
Paral·lelament al meu fluir pels carrers, els turistes, com éssers apareguts d’un altre dimensió, passaven de llarg o simplement treien el seu mòbil per fer una fotografia o registrar algun vídeo.
En una d’aquestes troballes m’he emocionat i se m’han entelat els ulls, quan caminant per la zona del call jueu, he entrat a una teteria, a la que durant una època hi vaig anar força sovint. Em sembla tan maca i feia tant de temps que no hi anava, que no m’ho podia creure. Afortunadament estava igual.
Com els capricis i els misteris del badar son insondables, en d’altres moments, allò que veia em traslladava a un territori encara més llunyà, la meva infància.
No se per que, però certa llum blanca emmarcada per una finestra d’una finca antiga, en un carrer silenciós, em recordava i em portava a casa de la meva àvia al carrer Cadena del barri del Raval. Sincerament, no sé per quin motiu, potser em recordava a la llum que sortia de la cuina o pot ser no, però el fet era aquell.
De la mateixa època, un taller a peu de carrer a prop de la Plaça Sant Felip Neri, el qual es podia veure per les vidrieres transparents de les seves portes, em portà directament al taller de pintura que tenia el meu avi al carrer Sant Rafel. Probablement per que en aquest també hi havia quadres, hi havia cert desordre, les parets eren velles i també hi havia una mena d’entresol al qual es podia pujar per unes escales.
Quan s’ha fet tard, he agafat les meves passes embolcallades pels meus peus i he tornat a casa amb una gran serenor respirant sota el pit.
Podria seguir donant-li voltes i més voltes als records i les sensacions que m’han vingut a visitar mentre badava, però ja tocaria anar plegant les veles d’aquest text, no sense abans reivindicar amb força l’art de badar.
Apostar per el badar es anar a contracorrent del tarannà imperant en la nostra societat per que tot i ser una decisió individual, cada vegada hi ha menys marge per fer-ho. La realitat dels nostres dies ens empeny cap a territoris que no tenen res a veure amb el badar.
Vivim en un mon summament accelerat, replet de presses i estressos. És un mon superficial i materialista, on l’hiperracionalisme imposa la seva llei, a partir del qual sembla que tot ha de tenir un pla estratègic per ser viscut, sense el qual, qualsevol acte resulta una fotesa. No hi ha espai ni temps per l’emoció. Tot ha de tenir un motiu, un per què, un ordre, tot ha d’estar estructurat, tenir una finalitat, no hi ha premi pel fluir o la improvisació; tot ha de tenir una utilitat i aquesta s’ha de poder mesurar amb criteris econòmics si pot ser. Es un món solapat en si mateix, és un continu solapament. No es fa mai una sola cosa sinó vàries a la vegada i cada vegada es fa més difícil mantenir l’atenció massa temps sobre un sol punt. L’angoixa ens perfora les costelles i necessitem obrir una nova pestanya a la nostra pantalla i un altra i un altra, sense fi i en decriment de les nostres pobres neurones. Eternament connectats a la xarxa patim un excés de sobreinformació que ens estaborneix i aniquila qualsevol intent de silenci. El silenci ja no existeix, està prenyat de soroll digital. Sempre hem d’estar ocupats, ser productius. Ens movem en un ambient cibernètic extremadament exhibicionista, tot vivint de cara a la galeria. Buscant en tot moment l’aprovació d’un altri que ens alleugeri la soledat (patida). Evitem contínuament, mirar-nos endins per enfrontar-nos a nosaltres mateixos. Caminen d’un lloc a l’altre sense saber tan sols ni per on estem passant, tot submergits en la nostra miop abstracció i sembla ser que les coses que es viuen no tenen valor si no son registrades (foto, vídeo), portant el nostre afany de possessió a les seva màximes quotes d’existència. A tot això, no hi ha temps i tot passa massa ràpid com per aturar-se. No ens permetem el luxe d’aturar-nos. El temps és or i ens hem oblidat de que aquesta dita era metafòrica.
Per acabar d’adobar-ho, hem d’afegir, que d’alguna manera ,vivim sota la dictadura de l’alegria (hem d’estar sempre alegres, la tristesa o la vulnerabilitat es penalitza) la dictadura de la sociabilitat (has d’estar sempre amb gent, la soledat es patologitza) i al dictadura de la productivitat (tot el que facis ha de servir per alguna cosa).
Queden pocs marges fora d’aquest frenètic remolí, els parèntesis gairebé han quedat esborrats del teclat i no pel seu excessiu us, sinó pel seu oblit. Així, doncs, dintre d’aquesta densa i embotida forma de vida, reivindico la recuperació d’espais i de temps per “badar”, com a contraposició a aquesta vida atrafegada, i de rebel·lió contra ella.
Badar és el plaer de caminar per caminar, sense pressa, sense anar en lloc en concret.
Badar és ser capaç de fruir de la teva pròpia soledat, de convertir aquesta en un pou de creativitat.
Badar és deixar que el teu cos respiri el que veu i el que sent.
Badar és una forma de conquerir el teu temps i viure’l amb intensitat.
Badar és entrar en contacte amb tu mateix.
Badar és tenir la valentia d’emprar els ulls que miren cap a dintre, sense por als propis dimonis.
Badar és regalar-li a la teva persona el temps necessari per veure el que veu, escolti el que escolta i senti el que sent, sense passar per sobre.
Badar és deixar-se afectar per allò que t’envolta.
Badar genera riquesa no monetària.
Badar és donar-te el temps necessari per poder percebre la bellesa que t’envolta i deixar-te captivar per ella.
Podria seguir descrivint, aeternum, tot allò que m’evoca el fet de badar per badar, podria ser un pou sense fons, en el qual fàcilment quedaria atrapat, però si algú vol saber-ne més que surti a badar per la ciutat, per que jo avui he tornat a badar per la ciutat com feia temps que no feia i ha estat un plaer, un immens plaer que seguiré practicant…

(petit consell: No existeixen app’s per badar així que mentre badis intenta fer el mínim de cas al teu smartphone, per que aquest, ràpidament et treu de la serenor del badar i et porta automàticament a l’embotiment mental, del qual defuges)

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: