Estimada Nopàtria

13 Oct

 

Vivim moments difícils de pair, que superen allò estrictament polític i s’enfilen cap el terreny  personal.  La fermesa dels posicionaments nacionalistes, establint un discurs dicotòmic, fa difícil l’escapatòria de ningú, per molt que vulguis fugir i no et vulguis implicar, sobretot quan les conseqüències pràctiques del tema afectaran a totes d’una manera o un altra. Així veiem com la política a través del discurs nacionalista s’escola intensament en la subjectivitat individual de cadascuna  i ens fa patir  les seves conseqüències.  Aquest fet queda palès en la vivència quotidiana d’aquests dies,  on podem veure com moltes persones viuen angoixades per les seves pròpies  contradiccions internes, les baralles entre familiars, discussions entre amistats, bel·ligerància irrespectuosa per les xarxes socials, por a expressar la pròpia opinió quan el teu context més proper manté una pensament diferent al teu, sentiments de culpa per no tenir clar el que has de fer, frustració, impotència, tristor i molta preocupació pel futur més proper. En aquesta tessitura percebem més que mai aquella idea de que allò personal és polític.

Evidentment , totes aquestes vivències quotidianes  son fruit de la situació política, però sobretot d’una de les característiques que està predominant aquests dies, que és la dicotomització del pensament i per tant de la societat o a la inversa, la qual cosa, no deixa de ser un intent de híper-homogeneitzar el disurs polític i generar un pensament únic.

I si estirem una mica més del fil ,veurem que això no neix del no res, sinó que te molt  a veure amb la naturalesa del pensament nacionalista d’ara i de sempre.

En l’actual context hi ha certa gent que s’hi troba a gust en aquesta dicotomia, ja que es troben en massa i amb molta càrrega emocional en un dels dos bàndols (quan més intens és un, més intens és l’altre), però totes aquelles persones que no ens identifiquem en cap dels dos bàndols, aquesta constricció externa a la que estem sotmeses, aquest embut per on gairebé ens obliguen a passar, aquesta intenció de fer-nos partícips i acceptar aquest pensament únic, el vivenciem com una opressió, la qual per un moment, ens deixa fora de combat, però quan tornem a tenir plena consciencia, el que sentim desig de fer, és trencar aquests barrots i rebel·lar-nos contra qualsevol dicotomia i contra qualsevol intenció de generar pensament únic a través de nosaltres.

Així que, aprofitant l’avinentesa, crec que ara és un bon moment per posar sobre la taula una crítica constructiva, frontal i visible contra els nacionalismes i les seves conseqüències. Estaria bé que aquesta veu no quedés silenciada entre aquest desgavell de banderes, himnes nacionals i soroll dels sabres a les casernes.

El nacionalisme es caracteritza per vertebrar la seva ideologia a partir de la territorialitat i els elements culturals que l’envolten. La pàtria i el sentiment de pertinença a un territori, experimentat  com quelcom positiu i compartit, acostuma a ser el motor de tot discurs polític que dona vida a qualsevol plantejament nacionalista. L’èmfasi  es posa exclusivament en la territorialitat, deixant de banda qualsevol altre aspecte polític. Aquest fet deixa palès que l’ideari nacionalista acaba sent quelcom força simplista ja que no te en compte altres aspectes importants per la vida de les persones i la organització de la societat, com ara son  la distribució de la riquesa, la gestió dels recursos naturals, el modus de cobrir la necessitats de les persones, etc.

Normalment, les persones no solen sentir-se exclusivament nacionalistes, també acostumen a tenir certa ideologia que gira al voltant d’altres aspectes (se senten d’esquerres, de dretes, socialistes, etc…), però malauradament, quan el context polític facilita que els sentiments nacionalistes estiguin a l’alça i siguin el pensament imperant, això fa que ens trobem amb un discurs simplista que obnubila totes les altres qüestions polítiques, les quals  tenen una gama més àmplia de grisos,  i divideix a la població entre els que senten com a seva aquesta territorialitat i els que la senten aliena.  Com si allò més important fos el fet que hagis nascut a un punt determinat del planeta, el seu folklore, la seva llengua, les seves tradicions i a partir d’aquest fet, s’elabora tot el discurs polític. D’alguna manera no deixa de ser una visió egocentrista de relacionar-te amb el món.

D’altra banda, el nacionalisme acostuma a generar sentiments de pertinença a un territori molt reduccionistes i homogeneïtzadors. És a dir, per que les persones sempre ens hem de sentir part de territoris que tenen certa estructura política i institucionalitzadora? No serà per que a més del cert sentiment existeixen interessos per que em senti d’aquesta forma i no d’un altre? Per exemple, per que no puc sentir que la meva pàtria es la meva ciutat o el meu barri o les muntanyes  a les que m’agrada anar a passejar o simplement la gent que m’estimo? Per que la idea de pertinença a una pàtria ha d’anar lligat a unes fronteres físiques que existeixen o que es desitja que existeixin? O per que no em puc sentir de diferents llocs a la vegada o fins i tot per que no em puc sentir sense pàtria, simplement habitant del planeta Terra?

És evident, que les persones ens sentim d’un lloc o d’un altre i que podem estimar el lloc on vivim, però per a mi, el problema és que els nacionalismes acostumen a definir aquest “lloc” de forma homogeneïtzadora, seguint la majoria de les vegades els interessos de les classes dominants de cada territori i emfatitzen la territorialitat (“aquest lloc”) com únic argument polític.

Així mateix, crec que l’entitat que representa la pertinença a una territori, és a dir, allò que anomenem pàtria també és quelcom que deixa molt que desitjar en la seva essència. Sol ser percebuda amb una intensa càrrega emocional, però els seus orígens acostumen a tenir intencions no tan “romàntiques” i molt més funestes.

En la meva opinió, la pàtria és un ens tan metafísic com podria ser l’anima. No és quelcom que existeixi en si mateix. És una construcció social gestada, en la majoria dels casos, per les elits socials d’un territori per tal de saciar els seus propis interessos. La majoria de les pàtries han nascut de l’afany de dominació d’un territori, de l’esperit expansionista/ colonialista i s’han forjat a base de destrucció i violència. Un cop establertes s’han mantingut gràcies a la manipulació i explotació de les seves mateixes “compatriotes”. Les seves classes dirigents han escrit la història a la seva mesura, han construït els mites (moltes vegades inventats) per tal de donar significació, glòria, sentiment de pertinença i unitat. I així d’aquesta manera les classes governants, han tingut la capacitat de “demanar” a la resta de la població que se sacrifiquin, que treballin i que fins i tot morin per la pàtria, mentre aquestes estan a les seves poltrones gaudint dels beneficis de la explotació dels patriotes.

En aquestes poltrones s’han assegut senyors feudals, generals, reis, ducs, clergat, casta política, estament financer…Han anat canviant les disfresses però sempre han estat les mateixes  (la única diferència és que ara tenen una compte a twitter).

De manera, que darrera de la creació i reafirmació d’una pàtria, en el fons el que hi ha és la relació de poder que ha existit des de sempre, la lluita entre dominants i dominats. I en aquesta relació de poder, la pàtria és una estructura més, que facilita la dominància dels uns sobre els altres.

Les pàtries son el germen de les fronteres, de la majoria de les guerres, del sentiment de sentir-se el melic del mon, del fet de buscar el que ens separa i no els que ens uneix, de posar l’accent en la competitivitat i no en la solidaritat.

Per amor a la pàtria s’accepten abaixades salarials, per amor a la pàtria s’odia, per amor a la pàtria es mata, per amor a la pàtria es va a la guerra.

Moltes vegades l’exaltació de l’amor a la pàtria serveix per cobrir les misèries que els dirigents polítics no volen desvetllar. Moltes d’altres, genera cert síndrome d’Estocolm i  part de la població acaba idealitzant els seus botxins, simplement per pertànyer a la seva estimada territorialitat. Així veiem com hi ha gent que aclama al seu president i al seus dirigents polítics, encara que aquests mantinguin polítiques econòmiques oposades als seus interessos o aplaudeix a la policia, pel fet de ser les del propi territori, sense jutjar de forma objectiva les conseqüències de les seves accions. Aquest fet s’accentua quan en el paisatge polític s’enfronten dues territorialitats diferents, la qual cosa provoca un augment dels nacionalismes i l’excés de nacionalisme acaba obnubilant l’enteniment.

Un altra conseqüència derivada del nacionalisme, de la qual ja he fet cert esment anteriorment i que es manifesta sobretot quan existeix un context clar i visible de competitivitat entre nacionalismes, com és el moment que estem vivint actualment, és la dicotomia del pensament derivat del discurs nacionalista. En aquests moments en els quals, el sentiment de pertinença al territori vertebra tot discurs polític, genera dos únics bàndols possibles amb la conseqüent elaboració d’un pensament dicotòmic, en el que estàs amb els “uns” o a amb els “altres”, ets dels “nostres” o ets la part aliena dels “ells”, defenses la pàtria o ets enemic d’aquesta, ets dels bons o dels dolents, dels de dins o dels de fora, dels que tenim la causa justa o dels que la ignorem, etc. I aquest intent d’elaboració d’un pensament únic a través de la dicotomia, tal com comentava anteriorment, inevitablement, provoca certa simptomatologia esquizofrènica o neuròtica en general i sobretot a aquelles que ens resistim a passar per l’embut. D’alguna manera no deixa de ser una forma de violència.

Si baixem al substrat de la practicitat d’aquests dies, podem trobar alguns exemples d’aquesta dicotomització esmentada. La majoria d’ells han estat generats per les elits governants d’ambdós bàndols i  posteriorment han estat interioritzats fidelment pels seus seguidors. D’altres  no ha fet falta que estiguessin encoratjats  pels diferents governs, per que la bel·ligerància d’aquests moments, ha facilitat que la gent de peu, els fes córrer com la pólvora, mai millor dit. Així trobem comentaris com “si no ets indepe ets unionista, ja que el teu silenci et fa còmplice…”, “has de venir a votar al referèndum per que si no, vol dir que no ets democràtic”, “no vagis a votar al referèndum perquè és il·legal i per tant no estàs respectant la democràcia”, “si estàs en contra de la violència de l’estat has de fer vaga”, “si fas vaga encara que sigui per manifestar el teu rebuig per la violència de l’Estat espanyol, estàs anant al costat dels independentistes” , etc.

Al cap i a la fi es tracta de trampes dialèctiques, repletes de manipulació i xantatge moral, per tal d’interpel·lar-te i fer-te posicionar cap a un bàndol o a un altre. D’alguna manera, ja estem acostumades a que els governants polítics emprin, en el seu benefici aquest tipus de missatges manipulatius i dicotòmics, però, el més preocupant d’aquest fet, és que una gran part de la població l’ha fet seu i l’ha fet rodolar a tort i a dret en tots els seus àmbits, amb la conseqüent bel·ligerància que ha transferit als diferents espais de convivència quotidiana (baralles entre amics, familiars, companyes de feina, etc….).

És com si davant de la crida nacionalista, l’esperit crític que acostuma a existir davant de la reivindicació d’aspectes socials, s’esvaís. La resistència mental i els filtres que solen servir per defensar-nos d’aquest tipus de missatges no es troben activats, si no tot lo contrari, sembla que estiguin afeblits i els inputs manipulatius que sempre intenten escolar-se per entre la nostre ment, no troben tantes dificultats per campar lliurament per ella.

Així, per qüestions emocionals relacionats amb el pensament nacionalista, l’esperit crític queda afeblit. El seguiment i la confiança a les elits polítiques de cada bàndol apuja considerablement.  L’autoritat i el poder d’aquests queda cada vegada més legitimat gràcies a la dicotomització i els xantatges morals del discurs nacionalista, la qual cosa no succeeix tant davant de les reivindicacions polítiques socials, ja que en aquests aspectes hi ha una desconfiança molt més generalitzada per part de la població envers als governs i els partits polítics en general.

Així ,els dirigents polítics, emfatitzant el sentiment nacionalista, aconsegueixen que “remem totes juntes cap a un fi comú”, mentre elles, entre d’altres coses que poden a ser molt legítimes, van acumulant poder, fama, seguiment popular, confiança i possibles futurs vots, sobretot, en un moment en que la flama nacionalista desmantella gran part de l’esperit crític.

D’altra banda, també és curiós veure com els eufemismes son part important d’aquesta maquinària comunicativa nacionalista. Per exemple, davant del referèndum, ambdues parts feien a referència  a la democràcia . Tant uns com els altres es prenien com aliada a la democràcia i  feien una crida per salvar a aquesta, ja fos per anar a votar o per rebutjar el referèndum. Novament, ens trobem en una estratègia comunicativa per captar adeptes a la causa. Com si només poguessis ser democràtic en funció del teu posicionament davant del referèndum i tot el teu altre historial com a persona davant de les causes polítiques no importessin:  reduccionisme, xantatges emocionals i dicotomia mental per tal de trobar el màxim de nombre de seguidors a una o altre causa.

El mateix passa amb la paraula desobediència. Les elits polítiques juguen amb ella en funció de la seva conveniència, per la qual cosa, no deixa de ser un eufemisme més. Des de l’independentisme català han fet una crida a la desobediència i concretament des del mateix govern. No se fins a quin punt la paraula desobediència perd el seu sentit quan es fa desobeir un estat per obeir a un altre. Com a mínim caldria ficar-ho en certa tela de judici. Aquestes mateixes elits son les mateixes que condemnen la desobediència civil quan aquesta ha estat projectada envers els estaments polítics i a més han legitimitat la violència policial envers aquesta. D’exemples n’hi ha molts, però ja hem vist en aquests darrers anys que quan la lluita i la desobediència ha anat dirigida als estaments polítics i financers (“aturem el parlament”, escraches a partits polítics o en el moment d’aturar un desnonament…) aquesta desobediència no era legítima i la violència de l’estat envers aquesta era aplaudida.

Amb això no vull entrar en el fet de que si s’havia d’anar a votar o no, però com a mínim que no ens venguin motos, que no ens intentin convèncer amb eufemismes, que no intentin confrontar-nos més del que ja estem acostumades a estar, que no tergiversin els significats de les paraules en funció dels seus interessos. En definitiva que deixin d’infantilitzar-nos i ens tractin com a  persones adultes si el que volen es tenir certa relació amb nosaltres.

Les paraules perden els seus significats i els eufemismes tenen via lliure per incidir en les opinions de la població. Val a dir que aquest és un aspecte que impera en les estratègies comunicatives dels estaments polítics en general, d’ara i de sempre, però potser, quan es fan ressò  a través del pensament nacionalista adopten formes més barroeres i evidents.

Així que davant de tot el desgavell polític d’aquests dies i d’aquesta confrontació dicotòmica de la societat, crec que és important que es posi sobre la taula una crítica frontal i enèrgica contra el pensament nacionalista, la qual cosa sembla difícil de visibilitzar i fer pública, ja que moltes veus afins a aquesta crítica estan acomplexades. En part, per que és una manera de remar a contracorrent (fins i tot entre els que ja van contracorrent) i això sempre ho dificulta i en alguns casos fins i tot pot arribar a fer por.

Crec  que ens hem de fer escoltar, per que se n’assabentin que no totes participem en aquesta dicotomia i que el pensament crític envers  els nacionalismes segueix existint.

Els nacionalismes, tot i que semblin actualment el pensament imperant i normatiu, també se l’ha de combatre, encara que sigui a través de textos crítics. Amb més o menys raó, però ser valentes per fer-nos visibles, davant de tantes actituds castradores que ens volen ningunejar, fer-nos desaparèixer i atrevir-nos a dir que ens fastiguegen totes les pàtries per igual.

Així mateix, aquest esperit crític amb els nacionalisme, també ens ha de dotar d’eines per autodefensar-nos de les conseqüències pràctiques del les polítiques nacionalistes d’avui en dia, ja que patirem les seves conseqüències. Així que hem de buscar la manera d’autodefensar-nos del ranci nacionalisme espanyol  expressat a través del feixisme més recalcitrant del PP, guàrdia civil, policia nacional, grups d’extrema dreta i articles 155 o similars, però també autodefensar-nos de tota la flama patriòtica catalana amb la que ens estan atordint des del  govern i els mitjans de comunicació per fer-nos passar pel seu embut sí o sí.

Crec que es un bon moment, i més que mai d’entre tan nacionalisme, per reivindicar que seguim existint persones que no creiem en la pàtries, que no posarem el nostre cos per defensar a ninguna d’elles, entre d’altres coses per que creiem que no deixa de ser una estructura de dominació més,  que volem viure sense banderes i sense fronteres, que lluitem per l’abolició de totes les fronteres, tan les externes, com les internes de l’autoritarisme i la dominació i encara que això sembli una utopia, seguirem apostant per la utopia en el nostre dia a dia com única manera d’apropar-nos a ella.

Davant la barbàrie dicotòmica d’aquests dies vull reivindicar  la Nopatria i el Nopaís  o en tot cas que pugui tenir la llibertat per decidir que la meva pàtria és una caca de vaca dels Pirineus!!!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: